Pròleg al recull «En cap cap cap. Dites i refranys sobre el cap»

Pròleg

Ara teniu a les mans el segon exemplar de la col·lecció que encetava amb el recull Amb cara i ulls. Dites i refranys sobre l’ull. I la intenció és poder oferir finalment un producte global sobre el cos humà.

Com ja apuntava a la introducció del primer recull -el de l’ull-, amb aquestes monografies s’intenta posar a l’abast de tothom unes eines de consulta de la fraseologia relacionada amb el nostre cos amb la intenció que el rigor de les dades no estigui barallat amb la senzillesa dels continguts.

La versatilitat que ofereix avui en dia el format informatitzat de les dades també permet oferir aquest producte en disquet, amb un programa que gestioni aquestes bases de dades i que permeti accedir selectivament a les informacions que conté.

Per obtenir uns bons resultats de la consulta d’aquest material cal tenir en compte que he utilitzat algunes convencions que, al meu entendre, poden simplificar la cerca de les parèmies corresponents.

• L’estructura de cada entrada és la següent:

parèmia (cat. gram. definició); equivalent castellà.
«Exemples».
Sinònims.
Localització de la dita.
Notes.

• De totes les expressions sinònimes, n’he pres una com a principal, a l’entrada de la qual he inclòs la definició, l’equivalent o equivalents castellans i tots els sinònims. A la resta de sinònims, només hi he afegit algun exemple, si el tenia, alguna explicació en el cas que sigui concreta d’aquella expressió i a sinònim sols he inclòs el terme preferent, precedit de l’abreviatura veg.
• Com que es tracta d’un treball de camp només sobre parèmies referides a cap, es pot donar el cas que algun dels termes d’aquest recull sigui sinònim no preferent d’un altre terme que no té cabuda en aquest vocabulari. En aquest cas, prenc a tots els efectes l’expressió referida a cap com a principal, i hi incloc les explicacions i els equivalents.
• Penso que tots els camps són prou entenedors del tipus d’informació que contenen. La meva intenció és que l’erudició no es baralli amb el sentit eminentment popular i que el contingut del treball sigui accessible al major nombre possible de persones.
  • Potser només caldria concretar que la localització de la dita inclou tant informació dialectal d’on es diu aquella parèmia com informació del recull més antic on s’ha trobat documentada. I, finalment, a notes he inclòs la resta d’informació esparsa que hi he volgut fer constar.

• Hi ha moltes formes d’una mateixa parèmia que no es poden prendre rigorosament com a sinònimes, sinó únicament com a variants. Les més usuals són les variants dialectals, però també n’hi ha que són el resultat dels mecanismes que té cada llengua d’expressar un terme de diferents maneres. Potser els casos més significatius són els següents:
  • l’ús de demostratius (davant dels meus, (teus, seus, etc.) ulls = davant dels ulls d’algú);
  • l’ús de l’article definit o indefinit (cloure un ull = cloure l’ull);
  • la possiblitat d’expressar un relatiu amb funció de subjecte amb el que, o el qui, o qui (el que no té feina, el cap pentina = qui no té feina el cap pentina);
  • la llengua mostra certa ambiguïtat en l’ús de preposicions febles, com a i en (a cap desbaratat, tothom hi té part = en cap desbaratat, tothom hi té part)
  • la possibilitat d’expressar un datiu pel pronom li (escalfar-li el cap = escalfar el cap a algú; fer-li un cap nou = fer un cap nou a algú). Finalment he optat, per qüestions d’economia i de claredat, per incloure les formes amb el pronom feble sufixat al verb. D’aquesta manera també quedava més clara l’obligatorietat d’expressar aquest complement.
  • hi ha certa recursivitat també amb les formes a on, o on, o allà on (allà on no hi ha cap, tot és cua = a on no hi ha cap, tot és cua = on no hi ha cap, tot és cua). He optat per aquesta darrera forma on.
  • També passa això amb les formes més val i val més, que no n’hi ha una de fixada i la recursivitat de la llengua afavoreix aquesta sinonímia (més val ser cap d’arengada que cua de pagell = val més ser cap d’arengada que cua de pagell). He optat per la forma val més, que m’ha semblat que és més estesa que l’altra.

• Molt sovint també es prenen com a sinònimes dues formes, una en singular i l’altra en plural, encara que no sempre ho siguin. Fins i tot afegiria que molts cops la forma correcta només n’és una, i l’altra és mal construïda (normalment per interferència d’una altra llengua).
• Podem expressar una mateixa acció amb diversos verbs sinònims, com ara dur i portar (dur o portar de cap), o també abaixar, acalar i acotar (abaixar, o acalar o acotar el cap). En molts casos, ni tan sols ho he anotat com a variants d’una mateixa forma. Només ho he mantingut quan ja ho entrava el diccionari consultat o quan l’ús de la parèmia és realment viu en les dues variants.
• Un altra casuística molt habitual i general és que una frase feta construïda amb el verb anar es correspongui amb una locució adverbial introduïda per la preposició amb (anar amb el cap ben alt – amb el cap ben alt; anar amb el cap sota l’ala – amb el cap sota l’ala; etc.).
• Fins l’últim moment he estat dubtant de com incloure totes les locucions (generalment qualificatives) que fan referència a qualitats de la persona expressades a través del cap. Normalment es formen amb el verb ser o tenir (cap de carbassa – ser un cap de carbassa – tenir (el) cap de carbassa). Però llavors se’m presentava el dubte de si havien de dur article o no (ser cap de carbassa, ser un cap de carbassa). Com que no tots s’adeien a la mateixa fórmula, he optat finalment per introduir-los com a locucions nominals, entenent que és un recurs de la llengua construir les frases fetes amb ser o tenir a partir d’aquestes locucions nominals.
• Els refranys ens arriben essencialment, per transmissió oral. Són cultura de caire popular, encara que sovint tinguin una arrel culta. Per aquesta transmissió oral de boca en boca no ens arriben amb una forma i grafia fixades, sinó que presenten moltes variants, tant dialectals com formals. La grafia original amb què ens han arribat els refranys ens permet saber o establir una hipòtesi de la procedència del refrany, tant geogràfica, a través dels trets dialectals, com històrica, a través dels trets d’evolució de la llengua. De tota manera, he corregit i he intentat formular una forma ideal per aquells refranys que presentaven moltes variants prou semblants. Amb això corro el risc de presentar-los d’una manera que no es diu en lloc, però és l’única opció per poder-los ordenar, indexar i sistematitzar. També he posat entre cometes aquells barbarismes clars i, en el cas de l’article salat, només l’he mantingut quan la dita era molt clarament només pròpia de les Illes (per exemple, es cap es de s’homo, dita a Mallorca).
• Passa sovint amb els refranys que d’una sentència o proverbi molt llarg, ens arribi com a refrany només la primera part (a cap sense barret, tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part -> a cap sense barret, tothom hi té dret). O també, com en l’exemple anterior, que ens arribin els dos junts, o els dos per separat.
• Els refranys són més difícils de classificar. Pel caràcter divulgatiu del recull he optat per intercalar-los allà on els tocava per l’ordenació alfabètica seqüencial i, de les diferents variants, prendre’n una com a entrada i la resta entrar-les en el camp de sinònim.

Quan del refrany tenia informació dialectal molt concreta l’he anotada al camp Lloc. Per tant, el fet que en un refrany no faci esment de les varietats dialectals que la recullen tant pot voler dir que és una informació de la qual no disposo, com que el refrany és d’abast general. Al camp de nota també hi he anotat sovint el recull on l’he trobat documentat i com estava classificat.

• Sempre que he pogut he intentat agrupar els refranys segons la temàtica que tracten. Així, de seguida observareu que hi ha grups força recurrents, com ara refranys meteorològics, tòpics, gastronòmics, agrícoles, sobre creences i supersticions, etc. Espero que això faciliti molts cops la bona comprensió del sentit del refrany.
• També he incorporat tota la colla de refranys misògins o poc respectuosos amb les dones que recull la tradició. Evidentment, el seu contingut ha quedat totalment obsolet, però no volia caure en l’error de fer una criba de les entrades d’aquest recull a partir de criteris ètics o d’autocensura. Tampoc ho he fet en el cas dels refranys escatològics, que sovint la tradició escrita no ha recollit per considerar-los de mal gust.

Tot aquest recull ha estat generat a partir d’una base de dades, cosa que permet canviar-ne la fesomia tant com es vulgui i acompanyar-ho de tants índex analítics com vulguem.

Trobareu un cert desequilibri si compareu la quantitat d’informació de les diferents parèmies. Això passa perquè m’he limitat a anotar el que ja he trobat recollit en altres reculls. I molts refranys i frases fetes només sortien un sota l’altre en una classificació temàtica. Només he afegit aquella informació que he trobat molt òbvia i, clar, també hi ha tota la feina de sistematització i de creuament de les diferents informacions.

Un dels dubtes que se’m van presentar de seguida va ser quins termes derivats i compostos incloïa en el recull. Seguint Coromines (1980) he descartat totes aquelles arrels que podien semblar que provinguessin de cap però que clarament no ho eren, com capa i capó. També he prescindit dels elements gramaticalitzats (el cap, cap a preposicions i el cap pronom negatiu). I per qüestions d’unitat del corpus, d’espai i per no diversificar gaire les entrades també he prescindit d’un seguit de derivats de cap que ja tenen una unitat i sentit propis en la llengua, allunyats de l’originari caput, -itis llatí, com ara capbussar, acabar, cable, cabdal, capitell, capítol, capità, capell, caputxa, capoll, capçal, etc.

També hi ha un seguit de termes que dialectalment estan molt desgavellats, com ara tots els sinònims i equivalents per dir que una persona és eixelebrada, tossuda, que té un cap gros, o que és molt saberuda. Tots els caparrí, caparró, capet, caparronet, caparrut, etc. tenen molt diferent significació depèn del lloc on s’usi. I crec que és molt difícil de sistematitzar amb un treball com aquest.

Tampoc he inclòs tots els derivats adjectivals o nominals que són formats d’una sola paraula (encara que n’hi ha força que abans eren una locució i a la nova versió del DIEC surten com a paraula composta, com ara capipota, capitomba, capicausa, etc.), perquè no es poden considerar ni frases fetes ni locucions i perquè incrementaven moltíssim el volum d’aquest recull.

Pels objectius que em vaig marcar amb el treball és un vocabulari català-castellà, sense l’invers. Però l’invers el trobareu en els índexs finals, amb la localització numèrica de la parèmia segons la presentació català-castellà.

Així, doncs, i sense més preàmbuls, entrem ja en matèria i em donaré per satisfet si d’entre les vora de 1.150 entrades que conté aquest recull en trobeu alguna que us frapi o que desconeixíeu i us ha agradat.

Vilanova del Vallès, 18 d’abril de 1997

Abreviatures

adj.	adjectiu
ant.	antigament
cast.	castellà
enol.	enologia
esp.	especialment
excl.	exclamació
fam.	familiarment
fig.	figuradament
fr. f.	frase feta
interj.	interjecció
loc. adv.	locució adverbial
loc. adj.	locució adjectival
loc. nom	locució nominal
mar.	vocabulari marítim
meteor.	vocabulari meteorològic
mil.	vocabulari militar
per ext. pop.	per extensió popular
refr.	refrany
sin.	sinònim

Mostrari

1 a cabal (loc. adv. ) (Per si sol)

«Els porcs a mitges; l’altre bestiar, a cabal».

Lloc: Es diu a Prats de Lluçanès.

Nota: És força antic. Coromines (1980) diu que ja està documentat al s. XIV.

2 a cada cap hi ha un món (refr. ) (Cadascú viu i veu les coses a la seva manera)

Sin.: cada home és un món.

Lloc: Es diu a Barcelona.

3 a (o en) cap desbarretat, tothom hi té part (refr. )

Sin.: veg. a (o en) cap sense barret (o descobert), tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part.

Nota: Per tots els refranys que es diuen amb el mateix sentit, sembla més correcte «cap desbarretat» que «cap desbaratat», com diu Conca (1993). Sembla una confusió en la transmissió del refrany.

4 a cap o creu (loc. adv. ); cast. a cara o cruz.

Sin.: a cara o creu.

5 a cap segur (loc. adv. ); cast. sobre seguro.

6 a (o en) cap sense barret, tothom hi té dret (refr. ) (Indica que d’home sense seny tothom en fa el bon Jesús)

Sin.: veg. a (o en) cap sense barret (o descobert), tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part.

Nota: El trobem documentat per primer cop al diccionari de Labèrnia (1888). També trobem la variant «cap descobert, tothom hi té dret».

7 a (o en) cap sense barret (o descobert), tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part (refr. ) (Referit al costum de l’estrena en els caps dels nens a qui s’ha tallat els cabells, donant-li un cop al clatell)

Sin.: a (o en) cap desbarretat, tothom hi té part | a cap sense barretina, tothom hi barrina | al cap de cabells tothom hi dóna cops de martells | al cap pelat, tothom hi té part.

Nota: Segons Amades (1951b) l’origen d’aquest refrany que en l’època romana dur el cap descobert era signe d’esclavatge, i que descobrir-se davant d’un altre era signe d’inferioritat. Només algun refrany afegeix la segona part.

8 a cap sense barretina, tothom hi barrina (refr. )

Sin.: veg. a (o en) cap sense barret (o descobert), tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part.

Lloc: Es diu a la Pobla de Lillet.

9 a cap som! (interj. ) (Indicar que després de les dificultats s’arriba a una situació tranquil la)

«A caps som, cavallers; aquí la qüestió és més clara que un mirall…».

Lloc: Es diu a Barcelona.

10 a Capellades tots són lladres; a la Pobla, encara més; a Vilanova, cucales, i a Igualada figueters (refr. ) (tòpic)

Lloc: Es diu a Igualada.

Nota: Qualificatius de quatre poblacions que geogràficament estan en rengle i anomenades per ordre de distància. Les «cucales» són les rotllanes d’espart que es posen als ulls de les bèsties que roden en una sínia o molí perquè no es maregin.

11 a capgirells 1 (loc. adv. ) (Donant tombs de manera irregular, precipitadament, sense cap ordre); cast. dando tumbos.

«Baixava pel pendent a capgirells».

Sin.: a bots i empentes, a corre-cuita, a patolls, a rebolcons, atropelladament, de tomballons.

11 a (o de) capgirells 2 (loc. adv. fig.) (Anar fent canvis sobtats); cast. dando tumbos.

12 a carta cabal (loc. adv. fig.) (De bona qualitat, d’excel lent condició); cast. a carta cabal.

Nota: Documentat a Amades (1951b). La carta cabal era el tipus de naip millor, el que oferia plena garantia d’opacitat.

13 a cop de mar, cap serè (refr. mar.) (Davant les inclemències del temps és quan s’ha de tenir més domini d’un mateix)

Nota: Documentat a Amades (1951) com a «Refranys de pescador i de mariner».

14 a Hortells, molta fulla i pocs capells (refr. ) (tòpic)

Lloc: Es diu a València.

Nota: «Hortells» és un poble dels Ports de Morella (País Valencià). Documentat a Conca (1993) com a «La terra i la llibertat. Pobles».

15 a l’altre cap del món (loc. adv. fig. fam.) (Molt lluny); cast. al fin del mundo, en el quinto infierno.

16 a l’escapça (loc. adv. ) (Defraudat)

17 a la fossa faràs cap amb vestit sense butxaques (refr. ) (Recomana no ser avariciós, perquè quan et mors no et pots endur res a l’altre vida)

Lloc: Es diu a València.

Nota: Documentat a Font (1900) i també a Conca (1993) com a «Els diners. Riquesa».

18 a Lleida vas? Cap i cabellera hi deixaràs (refr. ) (tòpic. Explota un corrent molt estès de malfiar i malparlar de determinades poblacions, normalment veïnes)

Lloc: Es diu a Pineda.

19 a molt vi, poc cap (refr. ) (L’abús del vi enterboleix les idees i la capacitat de reacció)

Nota: Documentat a Amades (1951) com a «Refranys del menjar i del beure».

20 a què treu cap…? (interj. ); cast. ¿a qué viene…?.

21 a qui dóna el que té, abans no s’empassa, pica-li el cap amb una maça (refr. )

Sin.: veg. a qui fa donació com en Rabassa, que li piquin el cap amb una maça.

Lloc: Es diu a Manresa i a Sabadell.

Nota: «empassar» usat amb el sentit de ‘morir’.

22 a qui el cap li creix, el seny se li enriqueix (refr. )

Sin.: veg. cap gros, o molt savi o molt talòs.

Lloc: Es diu a Manresa (potser és més general).

Nota: En francès diuen: «grosse tête et petit cou, c’est le comencement d’un fou», i en italià: «capo grasso, cervello magro». Conca (1993) el classifica com a «El cos humà. Parts del cos»..

23 a qui el testament en vida faça, que li esclafen el cap amb una maça (refr. )

Sin.: veg. a qui fa donació com en Rabassa, que li piquin el cap amb una maça.

Lloc: Es diu a València.

Nota: Documentat a Martí i Adell (1987), com a «els interessos, els negocis i l’administració».

24 a qui fa donació com en Rabassa, que li piquin el cap amb una maça (refr. ) (No s’ha de fer donació dels béns en vida, perquè es poden trobar a faltar abans de morir)

Sin.: a qui dóna el que té, abans no s’empassa, pica-li el cap amb una maça | a qui el testament en vida faça, que li esclafen el cap amb una maça | qui en vida fa donació, es bat el cap amb un bastó (o tió) | si dones ans de morir, aparellat a sofrir.

Lloc: És d’abast general, amb força variants.

Nota: En Rabassa sembla que, ja de gran, va fer donació de tots els béns als seus fills i aquests li van deixar de tenir atencions. Té força variants, amb el mateix sentit: «al qui sigui boig com en Rabassa, que li piquin el cap amb una maça», etc..

25 a qui llegeix molts llibres, el cap se li torna fum (refr. )

Nota: Documentat a Conca (1993), com a «El treball. Estudi».

26 a tal cap, tal barret (refr. ); cast. de tal palo tal astilla.

Nota: En portuguès diuen «tal cabeça, tal sizo».

27 a tant per cap (loc. adv. ); cast. a tanto por cabeza (o por barba).

Sin.: veg. per cap.

Nota: Segons Amades (1951b), té origen en antics costums conventuals. Quan es deia «a tant per cap», el repartiment afectava tota la comunitat, frares i llecs; «a tant per barba», afectava només els frares, que eren els únics que podien dur barba al convent.

28 abaixar (o acotar) el cap 1 (fr. f. ) (Abaixar-lo fins a tocar la barba el pit); cast. agachar (o bajar, o doblar) la cabeza.

28 abaixar (o acotar) el cap 2 (fr. f. ) (Avergonyir-se); cast. agachar (o bajar, o doblar) la cabeza.

«Fill meu, que no hagi mai d’abaixar el cap pel teu comportament».

Sin.: abaixar el front.

28 abaixar (o acotar) el cap 3 (fr. f. fig.) (Cedir al voler o al parer d’altri, obeir sense replicar, resignar-se a una falsedat); cast. agachar (o bajar, o doblar) la cabeza, agachar (o bajar) las orejas, arriar la bandera, ceder a la voluntad ajena, darse por vencido, decir amén, hincar el pico (o la rodilla), rendir las armas, pasar por el aro.

«Tot i la falsedat de les acusacions va haver d’abaixar el cap».

Sin.: abaixar (o acalar) el front, abaixar-se, agemolir-se, ajupir-se, amollar, declarar-se vençut, humiliar-se, sotmetre’s a una imposició.

29 abelles de juliol, el cap li dol (refr. ) (Per la forta calor que fa)

Nota: Documentat a Amades (1950).

30 advocats, cap a l’infern de cap (refr. ) (Mostra la poca estima que té el refranyer pels advocats)

Nota: Documentat a Amades (1951), com a «Refranys del dret i de la justícia».

31 agafar entre cap i coll (fr. f. ) (Agafar algú pel coll); cast. apercollar.

32 agafar la figa pel capoll (fr. f. fig.) (Exagerar la importància de les coses)

«No cal agafar la figa pel capoll, tampoc! Bé hi deu haver alguna solució».

Sin.: agafar el rave per les fulles, extremar, malpensar.

33 aixafar-li el cap (fr. f. fig.)

Sin.: veg. obrir-li el cap.

Lloc: Es diu a les Borges Blanques i a València.

34 aixecar (o alçar) el cap 1 (fr. f. ) (Alçar la mirada); cast. alzar (o levantar) la cabeza.

34 aixecar (o alçar) el cap 2 (fr. f. fig.) (Superar dificultats / Sortir de la pobresa o la desgràcia, recobrar l’ànim el qui estava abatut); cast. alzar (o levantar, o enderezar, o erguir) (la) cabeza, vencer una dificultad.

«Tot li va en contra, però ja vindrà el dia que podrà alçar el cap».

Sin.: animar-se, capalçar-se, eixorivir-se, obrir-se-li el cel, recobrar-se, refer-se, revifar-se, reviscolar-se, sobresortir, sortir a camí, sortir del pas, sortir-se’n, tallar el nus gordià, treure el cap de l’aigua, tornar els ossos a lloc, ….

Nota: Generalment s’usa en frases negatives.

aixecar (o alçar) el cap 2 (cont.) ( )

Sin.: trobar el desllorigador, trobar sortida, veure el cel obert.

34 aixecar (o alçar) el cap 3 (fr. f. fig.) (Tornar a la vida, trobar-se millor un malalt); cast. alzar (o levantar, o enderezar, o erguir) (la) cabeza.

«Si els antics alcessin el cap no coneixerien el món que van deixar».

Sin.: reanimar-se, ressuscitar, reviure, tornar de mort a vida.

35 aixecar el cap a una bóta (fr. f. enol.) (Alçar la bóta del cap oposat al de la aixeta, quan hi queda poc vi, per fer-lo acabar de rajar)

Lloc: Es diu a Llofriu.

36 al cap (loc. adv. ); cast. al fin.

Sin.: veg. al capdavall 2.

37 al cap d’una hora, Déu vos guard (refr. ) (Sembla mostrar malfiança cap als nouvinguts, fins que se’ls coneix una mica); cast. al cabo de Dios os salve, después de mucho tiempo.

Lloc: Es diu a Manresa.

38 al cap darrer (loc. adv. ); cast. al fin y al cabo, en fin de cuentas, después de todo.

«No gosava parlar, però al cap darrer em va dir la veritat».

Sin.: veg. al cap i a la fi.

39 al cap de (loc. adv. ) (A la fi (d’un espai de temps). Indica el terme de certa duració); cast. a la vuelta de, a poco de, al cabo de, al poco, después de algún tiempo, poco después.

«Al cap d’una estona. Li van telefonar, però ell no hi va anar fins al cap de tres hores».

Sin.: després de, poc després.

40 al cap de cabells tothom hi dóna cops de martells (refr. ); cast. quijadas sin barbas no merecen ser honradas.

Sin.: veg. a (o en) cap sense barret (o descobert), tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part.

Lloc: Es diu a Bellpuig.

Nota: En llatí deien «impubes mullo malas digneris honore».

41 al cap de l’any tothom parla amb el seu cavall (refr. )

Nota: Documentat a Amades (1951), com a «Refranys de la feina i dels oficis».

42 al cap de l’any, els mateixos diners (refr. ) (Sembla una dita força pessimista, que vulgui dir que per molt que treballis, si passes comptes a finals d’any, segueixes igual)

Lloc: Es diu a València.

Nota: Documentat a Martí i Adell (1987), com a «Dites ocasionals, exageracions, simplificacions…».

43 al cap de temps (loc. adv. ) (Després d’haver passat molt de temps); cast. después de mucho tiempo.

«Això no es va descobrir fins al cap de temps, quan ja eren morts tots els interessats».

Sin.: a carrera llarga, a la llarga, a llarg tret, al capdavall 2, amb el temps, després, finalment, més endavant, més tard, temps a venir.

44 al cap del ram trobarem el centener (refr. ) (Anar fins al final d’un afer o qüestió)

«Roc, és hora de tenir ànima i no de fer la doneta! Endavant sempre, que al cap del ram trobarem el centener».

Nota: El «centener» és un fil resistent, cordill, corda o veta que es passa entre les espires d’una troca, els fils d’un ordit, etc., per mantenir-los en ordre convenient evitant que s’embullin.

45 al cap fred i als peus calor, no t’escoltis cap doctor (refr. ) (Remeis casolans per tenir bona salut. Són mesures preventives bàsiques)

Nota: Documentat a Amades (1951), com a «Refranys del mal i de la salut».

46 al cap i a l’hort es coneix la dona el que val (refr. )

Lloc: Es diu a la Vall d’Aran.

47 al cap i a l’últim (loc. adv. ); cast. al fin y al cabo, en fin de cuentas, después de todo.

«Al cap i a l’últim els ho van haver d’explicar perquè no ho sabien fer».

Sin.: veg. al cap i a la fi.

48 al cap i a la darreria (loc. adv. ant.); cast. al fin y al cabo.

Sin.: veg. al cap i a la fi.

Nota: És força antic. Documentat a la «Rondalla de rondalles» de Fra Luis Galiana, el 1767.

49 al cap i a la fi (loc. adv. ) (Finalment, com a darrera conseqüència); cast. a la postre, al cabo y a la fin (o y a la postre), al fin y al cabo, después de todo, en fin de cuentas, en resumidas cuentas.

«Al cap i a la fi tots ens podem equivocar».

Sin.: a fi de comptes, a l’últim, a la fi, a última hora, al cap i a l’últim, al cap i a la darreria, al cap darrer, al capdavall 3, al darrer moment, al final, ben mirat, com a darrera cosa (o última cosa), comptat i debatut, considerat tot, després de tot,.

Nota: Cal destacar el canvi d’ordre, com en tantes d’altres expressions, dels elements en la versió catalans i la castellana («al cap i a la fi» -«al fin y al cabo»).

al cap i a la fi (cont.) ( )

Sin.: en conclusió, en darrer terme, en definitiva, en el fons, en suma, fet i fet, per fi.

50 al cap, no s’hi fica el que no hi cap (refr. ) (Només has de preocupar-te per les coses que t’afecten o t’impliquen directament. Com menys seny tens, també tens menys preocupacions)

Lloc: Es diu a Manresa.

Nota: Documentat a Amades (1951), com a «Refranys del mal i de la salut».